Manifest per al Dia de la Visibilitat Lèsbica 2018

Lesbianes visibles i diverses!

Manifest per al Dia de la Visibilitat Lèsbica 2018

Avui, 26 d’abril, és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, un dia per fer visible la realitat lesbiana i reivindicar el nostre espai, els nostres drets i les nostres vides.

La realitat lesbiana, tant cis com trans, avui encara és invisible i, fins i tot, tabú. Les lesbianes suposem un desafiament al sistema cisheteropatriarcal, ja que tenim relacions fora de la norma, i una afectivitat i/o sexualitat pròpies fora del seu marc i dels seus objectius.

La negació de la sexualitat de les dones, la imposició d’uns gèneres i uns cossos i rols associats i la imposició d’un model relacional ens deixa fora de la norma i fora de la realitat.

Generar i fomentar prejudicis en l’imaginari col·lectiu sobre les lesbianes dificulta la nostra existència i la nostra visibilitat. I, sense la visibilitat, no existim i, per tant, no tenim drets ni polítiques feministes i de reivindicació de la diversitat afectivosexual i de gènere.

La lesbofòbia, la transfòbia i la transmisogínia són ben presents als nostres entorns. Rebre insults a la via pública, com va passar la diada de Sant Jordi a Barcelona, no pot ser una cosa habitual. Tampoc no ho poden ser, però, les múltiples situacions de discriminació i exclusió en què ens trobem de manera quotidiana. Des de la invisibilitat a les escoles, el silenci còmplice davant el bullying o l’assetjament laboral, el desconeixement de la diversitat afectivosexual i de gènere en l’àmbit sanitari, la manca d’una atenció adequada a qualsevol espai, fins a l’assetjament sexual i les agressions verbals i físiques.

Però també és lesbofòbia minimitzar totes aquestes situacions i no reconèixer-les ni fer-hi front. Volen les nostres vides tancades i armaritzades. Per sort, tot i que no disposem de gaires referents, cada vegada podem ser més visibles. I, de fet, a poc a poc van apareixent nous espais de visibilitat que, amb més o menys suport, ajuden a visibilitzar-nos, organitzar-nos i reivindicar la nostra realitat i diversitats.

Perquè les lesbianes també som diverses, i la nostra diversitat pot trencar motllos, prejudicis i imaginaris. Les lesbianes som trans, som cis, som joves i grans, som migrades, som diverses en capacitats i moltes altres coses. Però sobretot tenim dret a viure lliures, diverses i en els nostres cossos.

Cal, per tant, suport per a una visibilitat real de les lesbianes, en tota la nostra diversitat. Per fer-ho cal un compromís social i polític que es prengui seriosament la nostra realitat i les nostres necessitats.

En aquest sentit, ja hi ha eines com la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, que cal continuar implementant, i que també poden ajudar en el desenvolupament de polítiques que realment tinguin el lesbianisme i la diversitat afectivosexual i de gènere en el centre i que trenquin amb la cisheteronorma.

Per tot això, avui, 26 d’abril, volem reivindicar la visibilitat de les lesbianes tal com som, diverses i lliures.

Visca la visibilitat lèsbica!

Manifest per al Dia de la Visibilitat Lèsbica 2017

Manifest per al Dia de la Visibilitat Lèsbica 2017

Avui, 26 d’abril, és el Dia de la Visibilitat Lèsbica, un dia per fer visible la realitat lesbiana i reivindicar el nostre espai i els nostres drets.

Com a lesbianes, cis i trans, la nostra realitat encara és força invisible, especialment a l’espai públic. La visibilitat de les lesbianes encara és una assignatura pendent. Si bé cada vegada més lesbianes es fan visibles en tots els àmbits de la vida quotidiana, la manca de referents i de suport per part de les administracions públiques fa que lluitar per la nostra visibilitat sigui més complicat.

La negació de la sexualitat de les dones i de la seva existència porta a la invisibilitat de les dones lesbianes, o a una visibilitat que ens cosifica i ens objectivitza, al servei del sistema patriarcal cisheteronormatiu. La invisibilització del lesbianisme ens tanca a casa, i ens impedeix obrir-nos al món. La invisibilització de les lesbianes implica no poder viure lliures: com que no ho fem visible a la feina no podem gaudir dels nostres drets laborals, com que no ho fem visible a l’àmbit sanitari no podem tenir un diagnòstic ni una atenció adequades, com que no ho fem visible al veïnat no podem tenir el suport de la nostra comunitat, com que des de les administracions no es fa visible no disposem dels nostres drets socials i civils. Volem viure lliures!

Els prejudicis al voltant del lesbianisme i les lesbianes encara són ben presents al nostre entorn. Només cal veure el tractament mediàtic que s’ha fet del cas del presumpte assassinat d’una dona a mans de la seva parella dona aquest mateix mes a Barcelona. Ens hem trobat amb mitjans de comunicació que inicialment no es plantejaven que les dues dones fossin parella, i deien que eren amigues o companyes de pis. Aquest cas s’ha tractat més i se li ha donat més espai que a molts dels assassinats masclistes que envolten cada dia la ciutat i tot Catalunya. I tot això a més dels mateixos continguts de les notícies, que eren plens de comentaris lesbofòbics i comparaven el cas amb la violència de gènere només pel fet que la víctima era dona i que les dones eren parella. Aquestes notícies contribueixen a reforçar els prejudicis sobre les lesbianes i a crear un imaginari lluny de la realitat i que fomenta l’odi i la discriminació.

La lluita pels nostres drets ens ajuda a visibilitzar-nos, i garantir-los implica treballar per eliminar els prejudicis i per fomentar i donar suport a la visibilitat. Per exemple, el passat mes de juliol es va presentar en públic el nou protocol de tècniques de reproducció assistida a la xarxa sanitària pública, elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració dels col·lectius LGTBI i feministes. Aquest protocol suposa un trencament amb les discriminacions en l’accés a les tècniques de reproducció assistida, però també un canvi de plantejament en l’atenció en salut reproductiva de les dones, que té més en compte els nostres drets sexuals i reproductius. No obstant això, garantir aquests drets implica, també, que l’atenció rebuda sigui adequada i, per tant, una formació específica sobre diversitats afectivosexuals i de gènere als professionals mèdics i a tot l’entorn sanitari.

Per tant, cal voluntat política que ens prioritzi, que es prengui seriosament la inclusió de les diversitats afectivosexuals i de gènere en el sistema sanitari, especialment pel que fa a la salut sexual i reproductiva, però també en tota la resta d’àmbits de la vida quotidiana. Cal que els drets aconseguits serveixin per a un reconeixement de les diversitats i faci viable la visibilitat de les lesbianes i les seves realitats.

Per a això cal voluntat política per part de les administracions que faci una aposta per la visibilitat lèsbica i de lluita contra la lesbofòbia. En els darrers dos anys les incidències registrades per lesbofòbia a l’informe Estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya de l’Observatori Contra l’Homofòbia estan entorn del 13,1% i el 11,5%. La lesbofòbia forma part de la nostra realitat i calen mesures per a la seva erradicació i de suport a les persones que la denuncien i la posen en coneixement. Cal l’aplicació de la Llei 11/2014, tant pel que fa al règim sancionador i a totes les mesures preventives, de visibilitat i sensibilització, com, especialment, tot el que fa referència a la formació específica de professionals.

La realitat de les lesbianes és molt diversa i cal, també, la visibilització d’aquesta diversitat. Les lesbianes podem ser cis o trans, podem tenir diverses expressions del nostre gènere, podem tenir uns orígens o uns altres, podem tenir cultures de referència diferents, i realitats del nostre entorn molt diverses, però la visibilitat lèsbica ha de ser de totes!

Si bé és veritat que cada cop som més visibles, és gràcies al fet que som nosaltres mateixes les que ens apoderem, ens arrisquem i fem possible aquesta visibilitat, fent-nos referents les unes de les altres. Ens volem vives, lliures i orgulloses!

Visca la visibilitat lèsbica!

Manifest Dia de la Visibilitat Lèsbica 2016

Amb motiu del Dia de la Visibilitat Lèsbica, 26 d’abril, LesBiCat hem fet aquest manifest:

Ser dona lesbiana i visible és, encara avui, difícil, i encara més si s’hi afegeixen altres eixos de desigualtat que hi interaccionen, com és la identitat i l’expressió de gènere, l’origen, l’ètnia o la diversitat funcional.

Tot sovint podem pensar que som les úniques, sobretot si som fora de les grans ciutats. La visibilitat, però, és una eina per fer-nos veure i fer saber que no estem soles. Ser visibles ens apodera i ens fa lliures.

La manca de referents que tenim ha fet que moltes de nosaltres hàgim hagut d’esdevenir referents en els nostres entorns: a la nostra família, amb els amics i les amigues, a la feina, a l’escola, a la Universitat, a l’institut, a la comunitat de veïns/es i en tots els espais que conformen les nostres vides.

Nosaltres mateixes ens hem apoderat i ens hem fet visibles sempre que els entorns han estat favorables, però moltes de nosaltres no disposem d’aquests entorns i, per tant, és necessari que la visibilitat ens ajudi a totes.

La invisibilitat ens fa més vulnerables perquè es nega la nostra existència i, per tant, la nostra realitat, les nostres necessitats i els nostres drets. És una invisibilitat social que nega la nostra realitat.

Encara avui patim una invisibilitat que parteix de la presumpció d’heterosexualitat i dels prejudicis i la lesbofòbia. Encara avui existeixen prejudicis i fòbies que ens dificulten la vida i ens fan vulnerables a patir situacions discriminatòries i, fins i tot, agressions.

Tot això provoca les conseqüències següents:

En l’àmbit de l’educació: No hi ha una educació en diversitats, i les nenes i noies no s’atreveixen a expressar que són lesbianes per por al bullying o per por de topar-se amb la incomprensió.

En l’àmbit de la salut: Els/les professionals no estan formats ni coneixen les nostres necessitats, la qual cosa deriva en errors en el diagnòstic, en tractaments no adequats o en protocols discriminatoris (com és el cas de l’accés a la reproducció assistida en la xarxa sanitària pública).

En l’àmbit laboral: La por de perdre la feina o del rebuig per part de companys/es provoca que no puguem viure la nostra realitat de manera lliure, cosa que sí que es produeix en el cas de les persones amb relacions heterosexuals. A més, la invisibilitat en l’àmbit laboral ens pot fer més vulnerables a l’assetjament i ens pot coartar els drets.

Segons les dades de l’informe “L’estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya 2015”, l’11% de les incidències registrades per LGTBI-fòbia han estat de dones lesbianes i bisexuals, entre les quals hi ha agressions verbals i físiques, discriminació en l’àmbit laboral, en l’àmbit familiar, a les xarxes socials, religiosa i de vulneració dels drets sexuals i reproductius.

La nostra visibilitat ha de servir per eradicar la lesbofòbia i la LGTBI-fòbia, per denunciar la discriminació i per apoderar-nos. Per això necessitem poder ser visibles, per poder defensar la nostra realitat i els nostres drets.

Ja n’hi ha prou, calen polítiques que facin visible la nostra realitat i que treballin per eradicar la LGTBI-fòbia. Fa 18 mesos que es va aprovar la Llei contra la LGTBI-fòbia i fa 18 mesos que demanem l’accés a les tècniques de reproducció assistida a la xarxa sanitària pública. És necessària la implementació de la Llei 11/2014, tant del règim d’infraccions i sancions com de totes les mesures que preveuen tots els àmbits. No podem tenir una llei sense implementar, no podem tenir una llei però no els nostres drets.

Està en joc la nostra visibilitat, estan en joc les nostres vides!

28 de Juny

Hi ha un dia a l’any en què recordem les persones que han fet possible que siguem on som, més lliures que un temps ençà i més alerta per no retrocedir. La festivitat conscient és aquella que ens permet sortir al carrer i celebrar els progressos, alhora de tenir viu el record del passat reescrit i el futur que encara queda per construir.

Caminant pels carrers, la memòria i els records es disparen, així com els reptes que volem acollir. Baixem cap a aquest punt de trobada de tants viatges personals, perquè sabem com costa sostenir la vida en la solitud imposada. Diversament en desacord amb la uniformitat estèril, caminant colze a colze, prenem impuls, escollim i ens distanciem una mica de la nostra pròpia història. La continuïtat de les nostres vides és possible sense buits, perquè fins i tot els silencis esdevenen plens amb tota la seva força. Sortim al carrer i ho fem somrient i disposades a passar-ho bé, perquè almenys, per un dia, el nostre context no ens pesa i és aquest qui ens acull.

Cada 28J potser veiem també com s’allunya una mica més allò que volem viure, potser perquè hem renovat el desig i la força, potser perquè en realitat no s’ha allunyat, sinó que som nosaltres que hi estem més a prop. De moment, des de LesBiCat, ens vam visibilitzar com a Bisexuals, Pansexuals i Lesbianes, amb unes samarretes fetes per nosaltres mateixes, així com bastim els nostres desitjos i els nostres somnis. I sí, persistim en la voluntat de transformar les nostres pròpies vides, el nostre entorn més immediat i els diferents contextos que ens acullen, dels més pròxims al món sencer… arribant a Mart si fa falta. I no, no hi renunciem, perquè els volem viure, ens són irrenunciables, i volem seguir sembrant les llavors, noves il·lusions a partir de les quals d’altres basteixin les seves pròpies estrelles a abastar.

Ah, i durant la manifestació vam organitzar una gran i reivindicativa besada panbibollera, en què 60 parelles es van fer un petó (o més) alhora. Tot un èxit!

 

 

 

 

 

 

 

Cinefòrum La (in)visibilitat lèsbica al cinema a Ripollet

Aquest passat dijous, 19 de juny, va ser un plaer per a nosaltres estar convidades pel FAGC Ripollet en el seu cicle de juny LGTB per fer el nostre cinefòrum La (in)visibilitat lèsbica al cinema. Vam visionar escenes de Les noies d’uniforme (1931), La calúmnia (1961), Tomàquets verds fregits (1991), Antonia (1995) i Si les parets parlessin 2 (If these walls could talk, 2000). En acabat, vam contextualitzar les pel·lícules, en vam destacar algun aspecte i es van generar diversos debats: si la imatge de les lesbianes que hi ha al cinema és realista, si hi trobem models lèsbics positius i satisfactoris… Aquests temes van donar bastant de si, així com també també alguns prejudicis sobre la bisexualitat. Seguim amb ganes de continuar fent cinefòrums, generar debats i compartir visions.

Lesviajeras: La quinta ponente

Dicen que el que busca encuentra y eso nos pasó en Costa Rica pero de manera indirecta. En la capital, San José, intentamos contactar con una asociación LGTBI con énfasis en el colectivo lésbico. Tras varios mensajes y demasiadas preguntas paranoicas, prácticamente dejamos por imposible la visita planeada, aunque algo bueno sacamos de ello. En su Facebook anunciaban una charla que se daría esos días en la universidad de Costa Rica sobre el derecho de las mujeres a decidir qué hacer con su cuerpo, y más concretamente su derecho al aborto. El anuncio nos pareció irresistible para conocer más sobre las féminas costarricenses y allí que nos plantamos el día indicado.

Cinco eran las ponentes de diferentes colectivos y cuatro las que encarrilaron la charla la primera media hora hasta que apareció la quinta ponente. Una profesora de la universidad visiblemente cansada y desubicada ocupó la última silla y comenzó su personal festival de gestos y ademanes. La charla era muy interesante, pero no voy a negar que estábamos locas porque le llegara el turno a la personaja que acababa de aparecer.

Cuando llegó el momento, no defraudó. Habló de su experiencia y fue así como nos enteramos de su historia.

Lesbiana reconocida, hacía poco más de un año que había sido mamá junto con su novia y el papá del bebé. Claro, este último dato no hizo más que avivar nuestra curiosidad: ¿el papá del bebé? Al parecer, el padre de la criatura juega un papel igual de importante que el de las mamás en la crianza, y los tres se reparten las tareas tan ricamente.

El momento del parto fue anecdótico ya que en la sala solo podía permanecer una persona con ella y por supuesto ninguna de las dos partes quería perdérselo. Estando en una clínica privada y a fuerza de talonario todo quedó en una pequeña trifulca, y aquí abrió otro debate interesante.

—Reconozco que gracias a mi posición social tengo las cosas más fáciles.

Cuando llegamos a un país en el que la homosexualidad todavía es tabú, pensamos que encontraremos chicas lesbianas con historias horribles, probablemente marginales… ¿por qué? ¡Ojo! No estoy diciendo que la vida de la quinta ponente haya sido fácil, pero sí, y como bien dijo ella, el estatus social y por ende el dinero allanan el camino.

Todas las que estaban allí hablando de los derechos de las mujeres eran mamás, y todas a favor del aborto en un país en el que las violaciones en las zonas rurales NO son casos aislados, y hablar de sexo no está contemplado como parte del aprendizaje de las nuevas generaciones. Como resultado niñas y no tan niñas tienen que pasar por el trance de un embarazo no deseado que en muchas ocasiones es producto de la violencia.

Se habló de la relación entre el capitalismo y la obsesión de los gobiernos y del sistema en general, de controlar el cuerpo de la mujer, “la fábrica de la mano de obra”. De todas las maneras posibles de violencia, no solo física, que sufre la mujer. Del “derecho” a opinar de absolutamente todo el mundo que te rodea cuando estás embarazada. De los derechos de los homosexuales dentro de la familia. Éstas y otras muchas cosas se abordaron en la sala de la universidad.

Grandísima tarde la que vivimos que nos hizo pensar inevitablemente en los recortes del gobierno español sobre nuestros derechos, y también en la diversidad de posibilidades familiares.

Sin querer nos llegó la historia de la quinta ponente y así os la trasladamos sin florituras ni aderezos, tal cual, un report de Les viajeras, the patitas en el mundo.

Manifest de Lescat pel Dia de la Visibilitat Lèsbica

En motiu del Dia de la Visibilitat Lèsbica, les de Lescat hem elaborat el manifest que teniu a continuació. Us animem a compartir-lo allà on considereu.

 

Avui, 26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica, celebrem la nostra visibilitat, la de les dones lesbianes! Avui és un dia per reivindicar la nostra visibilitat, la nostra sortida de l’armari, la nostra presència, la nostra lluita!

Tal dia com avui, recordem la nostra invisibilitat en tots els àmbits de la societat. Una invisibilitat provocada pel masclisme i per prejudicis que se sustenten en un sistema heteropatriarcal. La conseqüència es concreta en la discriminació, una discriminació que, en el nostre cas, és múltiple, com a dones i com a lesbianes.

Encara avui, ser visible no sempre és possible; per això és imprescindible recordar-ho. Recordar que de vegades som nosaltres les que no prenem la iniciativa de visibilitzar-nos, per pors o angoixes que hem après d’una societat en què, si la dona està relegada a un segon pla, la dona lesbiana encara ho està més. I sabem que el canvi també està en nosaltres, que si nosaltres ens visibilitzem facilitem la visibilització d’aquelles que són més joves, donem força a aquelles que són discriminades. Demanem més referents i a voltes oblidem que, per al nostre entorn, nosaltres ho som.

Gràcies a la lluita feminista i del col·lectiu LGTB hem avançat molt en aquest camí; malgrat això, encara queda molt per fer, per conquerir. No volem sentir-nos esgotades d’estar en una permanent sortida de l’armari, cada cop que coneixem algú o canviem d’entorn. No volem sentir com sembla que les nostres argumentacions perden significat de tant repetir-les. No volem haver de justificar-nos cada cop que se’ns pressuposa heterosexuals. No volem que la nostra vida sigui fer pedagogia als nostres metges i les nostres metgesses. Però ho seguim fent; de fet, segons les darreres dades de l’Observatori Contra l’Homofòbia, el nombre de denúncies per part de dones lesbianes a Catalunya ha augmentat respecte d’altres anys (28% el 2013).

I per tot això cal visibilitat en tots els àmbits de la nostra societat.

Durant el darrer any hem presenciat com els nostres drets com a dones i com a lesbianes es veien atacats per una societat heteropatriarcal que fomenta un únic model familiar. La nova proposta de llei de l’avortament suposa una retallada de drets de les dones, però, a més, durant el 2013 també s’han aprovat les noves directrius del Ministerio de Sanidad, Igualdad y Servicios Sociales en l’accés a les tècniques de reproducció assistida, que suposen una discriminació en l’accés a aquestes tècniques per part de parelles de dones i dones soles. En l’àmbit de la salut, a més, rebem una atenció heterosexista que dóna per fet que totes les dones som heterosexuals i que desconeix la realitat de les dones lesbianes, especialment pel que fa a la salut sexual.

Per tal de treballar contra aquests prejudicis, l’educació és essencial; cal educar des de la coeducació i incloure l’educació afectivosexual a les escoles. Per això és necessari que els i les responsables de l’educació, formal i informal, rebin formació específica sobre diversitat afectivosexual i de gènere.

Els mitjans de comunicació tenen una gran influència i responsabilitat en l’opinió pública i, per això, reivindiquem una visibilitat real, més enllà dels estereotips limitadors que ens dificulten ser lliures i construir la vida que volem. En aquest sentit, és important que els mitjans de comunicació tinguin la formació adequada i utilitzin els termes correctament per tal de trencar els estereotips.

Enguany, però, estem vivint un moment històric a Catalunya gràcies a la Llei contra la LGTB-fòbia, una llei que reconeix i garanteix els drets de les persones LGTB en tots els àmbits de la vida quotidiana i en totes les etapes vitals de la vida d’una persona. Aquesta llei suposa un avenç per a totes les persones LGTB, incloses les dones lesbianes, i és motiu d’alegria que s’estigui tramitant al Parlament de Catalunya en aquests moments. És veritat que encara queda molta feina per fer, però aquesta llei reconeix els nostres drets i ens fa visibles!

Lescat

Lesviajeras: Una historia muy selvática

Algunas veces las oportunidades llegan a ti sin que las busques o quizás tú misma las atraes sin saberlo… El caso es que aquel atardecer, en la cubierta del barco camino a la selva peruana, nos trajo algo más que belleza y mosquitos. Mónica, con su hija Mia y 5 naranjas en la mano, se sentó junto a nosotras en el suelo. Enseguida vimos que era de nuestro gremio y había que sonsacárselo como fuera. Fue fácil…

De hecho yo creo que ella también nos caló; comenzó a contarnos su historia mientras pelaba y succionaba la naranjas a la velocidad de carpanta. Viajaba hacia Iquitos con su hija pequeña y con el hombre con el que convivía desde hacía 15 años, padre de la hija mayor, a quien iban a visitar en el albergue gubernamental donde estaba internada. Mónica, según sus palabras, era una persona de mala vida, una basura, a la que le gustaba la noche, tomar, jugar y andar con mujeres. Por pasar droga la metieron presa un año en la cárcel de Iquitos y le quitaron la custodia de la hija mayor. De ahí, cuenta, salió reformada, aprendió de las monjitas que iban a visitar a las presas y les leían la Biblia. Le enseñaron que andar con mujeres era un pecado mortal.

—Nunca más voy a estar con una. Lo que pasa es que tengo mucha testosterona, más de lo normal en una mujer; me lo ha dicho la psicóloga de la cárcel.

Al ver nuestra cara de estupefacción ante sus palabras, nos miró y nos dijo:

—Se van a cansar, chicas, de estar juntas; se van a aburrir, entre mujeres no se pueden tener hijos. Yo he estado 10 años con una mujer a la que amaba pero la dejé.

—¿Y qué pasa si sólo te gustan las mujeres? Yo no quiero estar con un hombre solo para poder tener hijos —saltó Marina, algo alterada.

—No hace falta que te gusten los hombres, sólo necesitas tener sexo una vez y ya está. Yo sólo he tenido sexo con hombres dos veces para tener a mis dos hijas… Con este hombre que viene conmigo sólo convivo, cada uno en su habitación.

Mónica, nuestra protagonista

Durante la conversación tuvo episodios de querer llevarnos por el buen camino, intentando evangelizarnos, lo que nosotras rebatíamos con facilidad. Ella, sin embargo, seguía a la carga, y nuestro asombro iba en aumento: “Chicas, son unas pecadoras por estar entre mujeres, pero pueden librarse del fuego eterno teniendo un hijo”. Pero entonces nos decía: “A mí me gustan mucho las mujeres”. Era una de cal y otra de arena constantemente.

Con resentimiento, nos dijo que, si ambas somos profesionales, es decir, independientes económicamente, está todo bien, podemos ser felices, no como ella, que se gana la vida vendiendo cerdos, pollos y cocos. Hablaba en todo momento como en reflexión, pensando en voz alta y en algunos momentos nos costaba seguir la conversación, que cada vez nos parecía más interesante.

La relación que mantuvo con otra mujer durante 10 años no fue fácil, como cabe esperar. Nos contó que huyeron 5 años y que cuando regresaron estuvieron con la madre de ella pero ésta no entendía ni aprobaba la elección de su hija; tampoco el resto de la família, que la insultaba, amenazaba y denunciaba constantemente. La madre insistía a su hija en que dejara a Mónica y formara una familia con un hombre hasta que, finalmente, nuestra protagonista oyó una conversación entre madre e hija que hizo que la dejara.

—Hija, eres una mujer profesional, te he dado una educación y una buena vida como para que ahora tu mantengas a esta vaga sin oficio ni beneficio.

Al oír estas palabras, Mónica se acercó a la mujer que amaba con locura, la abrazó y le pidió que hiciera caso a su madre. Ella se alejaría de su camino para facilitarle las cosas. Y así lo hizo. Volvió a la noche, a las drogas, al alcohol, al sexo de una noche para tratar de olvidarla. Tiempo después supo que ella se había casado con un gringo, vivía en una gran casa en Estados Unidos y tenía tres hijos preciosos; pero no la había olvidado, no era feliz, no amaba a ese hombre y solamente pensaba en volver a ver a Mónica. Cuando se enteró de que habían metido en la cárcel a la mujer de su vida y le habían quitado a la niña, se dijo que iba a volver para ayudarla…

Atardeceres naranjas y naranjas con atardeceres

Ésta es la historia que nos contó Mónica, quien, a pesar de vivir en la más grande de las contradicciones y en conflicto interior por amar a todas las mujeres y a una en particular, y sabedora que Dios la castigará por ello, de repente se levanta y grita a los cuatro vientos:

—Me gustan las mujeres, los hombres y las naranjas, ¡qué pasa!

Nos reímos las tres y nos quitamos de encima la tensión de la historia.

Más tarde, tratamos de convencerla de que, si hay un Dios, éste querrá su felicidad ante todo y que quizás sólo para la Iglesia y los curas sea pecado estar con alguien de tu mismo sexo, que no se deje comer la cabeza por las evangelizadoras profesionales que la visitaban en la cárcel… Y que, por favor, hiciese lo que su corazon dictara, no lo que dicten las leyes que alguien sin alma ha establecido. Esas palabras, un sincero abrazo y un par de lágrimas fueron nuestra despedida tras cuatro días surcando el río Ucayali y el Amazonas para llegar al medio de la selva, Iquitos, la cual nos esperaba con más sorpresas.

VI Jornades de Visibilitat Lèsbica de Lescat

Un any més, volem convidar-vos a les VI Jornades de Visibilitat Lèsbica de Lescat, que se celebraran els propers 13 i 14 de desembre del 2013 a la Sala de la Francesca Bonnemaison.

El divendres 13 de desembre començarem amb una presentació de LesCat i continuarem amb una taula rodona sobre salut sexual i reproductiva de les dones lesbianes i bisexuals (de 17 h a 21 h).

El dissabte 14 es dedicarà al foment del treball en xarxa de les entitats i grups de dones lesbianes i bisexuals a través de diverses dinàmiques per trobar fórmules de treball en xarxa i potenciar la nostra feina (de 10 h a 14 h).

En tots dos casos, les activitats són obertes a tothom; tant si formeu part d’alguna entitat o grup com si no, volem la vostra participació! Cal inscriure’s a lescat@lescat.org (el termini és fins al mateix divendres 13 a les 15.00 h).

A més, dissabte 14 hi haurà una petita activitat de tarda per conèixer-nos millor i clourem les Jornades amb una festa a la nit al Col·lectiu Gai de Barcelona, a partir de les 21 h. La festa començarà amb un sopar fet per Lescat. Tant les begudes com el menjar seran a preus populars. Trobareu tota la informació al cartell adjunt. Estigueu alerta, que properament detallarem la informació.

Us agraïm un any més la vostra participació i us esperem a les Jornades amb moltíssima il·lusió!